Conec personalment a Gabriel Picart des de fa molt de temps. Quan em va dir que s'anava a produir aquest llibre*, li vaig demanar que em permetés fer alguns comentaris sobre el seu treball per donar la meva "visió personal". Gabriel (Gab per a mi) ha estat amic personal i soci comercial durant molts anys; el conec gairebé des del començament de la seva carrera, representant el seu treball en el mercat nord-americà. I si bé no sóc un crític d'art professional, crec tenir un coneixement privilegiat sobre ell i el seu treball que serà d'interès per als col·leccionistes. Apunts biogràfics Gabriel Picart va néixer a la ciutat de Barcelona - per a tot aquell no familiaritzat amb aquesta ciutat d’antiga cultura, recomano el magistral llibre Barcelona de Robert Hughes. Barcelona és rellevant en la història personal de Picart perquè és una ciutat sumida en una profunda tradició de rics assoliments artístics. Allà es va escenificar, per exemple, el primer pas de Picasso a la fama.  Des de 1962, l'any del seu naixement, Picart ha viscut en el mateix barri. I com si el destí del futur artista estigués marcat, el seu veïnat és on es troba l'universalment famós Park Güell, lloc on la seva família residia des de temps enrere; més concretament, a la gran casa de la porta principal de parc. El Park Güell és un dels parcs més famosos del món. També és un dels llocs turístics de Barcelona més visitats en l'actualitat. Creat pel gran arquitecte català Antoni Gaudí, el parc és producte de la seva visió utòpica. Gaudí va projectar el Park Güell a començaments del segle passat com si d'una nova Arcadia es tractés. Un paradís a la terra. Això seria exactament per en Gabriel. L'àvia materna d'en Gabriel, Filomena, tenia una petita paradeta de dolços i fruits secs a l'entrada principal del recinte, que per les nits era gentilment emmagatzemada per l'encarregat del pavelló-consergeria, situat a la dreta de l'entrada principal del parc. El conserge, Alfons Saumell, era un vell amic del besavi de Gabriel, i residia tot sol a la gran casa. També patia una minusvalia que va acabar per impossibilitar-lo per exercir les seves funcions plenament. Va ser llavors quan va convidar a l'àvia de Gabriel i la seva família a traslladar-se a viure en l'enorme pavelló, i ella va passar a fer-se càrrec de les tasques de consergeria del parc, tasques que va realitzar durant gairebé cinquanta anys. Així va ser com Gabriel, en néixer, es va poder criar en aquest històric i gloriós edifici que Gaudí havia dissenyat per a emular la casa de la bruixa del popular conte dels germans Grimm, Hansel i Gretel. El Park Güell era el pati on jugava, i sembla natural que en un entorn així desenvolupés un interès per l'art molt primerenc. Picart sempre tenia un llapis a les seves mans. Sent un adolescent, els seus pares van llogar el pavelló que es troba oposat al pavelló-consergeria - ¡per cinc dòlars al mes! Aquest altre edifici, amb la seva singular torre coronada per una doble creu, i que s'ha convertit en un dels principals símbols culturals Barcelona, va ser durant anys el taller del propi Gaudí. I ara en Gabriel hi podia treballar també. A la mateixa habitació en què Gaudi realitzava els seus dissenys, Picart va establir el seu primer estudi. Gabriel diu que semblava sentir el fantasma de Gaudí treure el nas per sobre de la seva espatlla. Molt aviat la pintura es va convertir en una veritable droga, a l'extrem d'abandonar els estudis que haguessin fet d'ell mateix un altre arquitecte. En els anys vuitanta, els dos pavellons i el Park Güell és la seva totalitat van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. "No puc emfatitzar prou la importància que aquest lloc i el seu univers únic d'intricades i fascinants formes de deliri i poesia ha tingut per a mi", ha comentat sovint Gabriel. "Ha deixat una empremta indeleble en la meva ànima per sempre". El jove artista La fortuna li va somriure. No gaire després de prendre la decisió d'esdevenir un artista professional, va tenir la bona sort de conèixer al famós il·lustrador Enric Torres (a qui jo representava als Estats Units). Enric va convidar en Gabriel a visitar l'estudi que compartia amb el millor il·lustrador a tinta i llapis d'Espanya, i un dels creadors del incomparable personatge de la Vampirella, Pepe González. Pepe era un dels artistes de còmic més famosos del món, i un reconegut mestre del dibuix i la composició. A l'edat de vint anys, Picart ja estava encaminat. El jove Gabriel es va convertir en el tercer membre de l'estudi. Amb la tutela d'aquests dos grans artistes, aviat va aprendre els secrets del dibuix de la figura humana, així com diverses tècniques pictòriques, preparació de teles, etc. "Vaig ser l'estudiant d'art més afortunat de tots els temps", diu Gabriel. Aprendre com en els antics tallers d'ensenyament lliure parisencs, però amb dos mestres per a mi sol. Com podria haver estat millor?" La carrera d'en Picart com a il·lustrador va florir ràpidament, rebent encàrrecs de tota Europa. El 1985 vaig conèixer en Gabriel en el seu primer viatge a Nova York. Va venir a visitar-me juntament amb l'Enric i l'incomparable Tità de la il·lustració espanyola, Manuel Perez 'Sanjulián', a qui jo també representava. Ambdós havien reconegut la particular genialitat d'en Gabriel, i em van dir que si jo fos llest hauria de representar aquest "noi meravella". No ho vaig dubtà. La meva companyia era coneguda per la seva habilitat en escollir els millors artistes europeus. La nostra col·laboració va començar llavors, i és el meu gran plaer manifestar que avui en dia encara perdura. Picart aviat va rebre encàrrecs (no és cap sorpresa, això!) de totes les editorials importants d'Estats Units i Canadà. Va treballar per agències de publicitat i firmes de disseny gràfic. Els directors artístics demandaven els seus treballs perquè Gabriel imprimia a les seves il·lustracions el caràcter d'autèntiques 'pintures' - és a dir, pintura concebuda per ser exposada en galeria, i no simplement reproduïda. Els clients adoraven les seves il·lustracions per la seva elegància. Gabriel va ser, en resum, el millor artista comercial en el seu estil que mai he representat. Des de l'inici de la seva carrera, va ser comparat a Norman Rockwell - el seu gran ídol. Quan l'original del seu primer encàrrec per al mercat americà (Friend Monkey) va ser enviat a l'impremta, l'impressor va pensar que es tractava d'un autèntic Rockwell. En escoltar això, Gabriel estava exultant: "Norman Rockwell va ser un gran mestre pintor que va dedicar la seva vida a treballar per a editorials i companyies publicitàries, igual que molts artistes del Renaixement ho van fer per als Papes". La pintura de Picart "The Connoisseur" és un tribut a Rockwell. Els col·leccionistes d'art són conscients de la importància de l'experiència de Picart com a il·lustrador. De vegades, les demandes dels clients són gairebé sobrehumanes pels reptes tècnics i estètics que suposen. A més de saber dibuixar, reproduir i pintar, per triomfar com a il·lustrador és necessari també saber comunicar directament amb l'espectador. Segons Gabriel, aquest fet és absolutament essencial per a la creació reeixida d'una il·lustració. Picart sosté que "la major part de l'art ha estat creat per encàrrecs comercials. Durant aquest últim segle per exemple, algunes de les millors pintures figuratives han estat realitzades en l'àmbit de la il·lustració comercial, igual que algunes de les millors músiques descriptives s'han estat creades per a bandes sonores de pel·lícules". Per la seva banda, Picart va escollir esforçar-se en dominar la tècnica de la pintura a l'oli per realitzar les seves il·lustracions, en un clar contrast amb altres tècniques molt més ràpides i fàcils d'executar, sempre amb l'objectiu en ment d'aplicar amb posterioritat tots els coneixements adquirits en la realització de la seva pròpia obra pictòrica. Gabriel va tenir èxit com a il·lustrador comercial, acceptant una varietat d'encàrrecs, des de il·lustracions d'escenes quotidianes, fins a retrats (jo li vaig encarregar el meu propi retrat a mida natural). Encara que mai he entès de quina manera, Picart va trobar temps per crear les seves pròpies pintures, les quals va començar a mostrar a la prestigiosa Sala Parés de Barcelona (Pintura Jove). El 1996 va realitzar la seva primera exhibició individual en la Wolfwalker Gallery de Sedona, Arizona, exhibició que va ser immediatament seguida d'una exposició col·lectiva d'un grup d'artistes catalans a la Ambassador Gallery de Nova York – entre els quals es trobaven alguns dels pintors figuratius més importants d' Espanya aleshores. i la seva pintura "Antiga Casa Figueras" va ser avaluada per nombrosos col·leccionistes. "Podríem haver-la venut una dotzena de vegades", em va comentar la propietària d'Ambassador, Elie Miner. Gabriel Picart havia iniciat, doncs, la seva carrera com a pintor artístic. Galeries de tots els Estats Units sol·licitaven representar les seves pintures. Com a conseqüència d'això, ja no va acceptar més encàrrecs comercials i es va dedicar completament a la creació de la seva obra. Un home del Renaixement El principal amor de Picart és la pintura. Però no és la seva única passió, ja que és un home del Renaixement. Gabriel sent una profunda connexió amb Leonardo, Vivant Denon i Rusiñol (el gran mestre català), per nomenar alguns. Admira en especial als pintors que van ser al mateix temps escriptors, enginyers, i arquitectes. A Picart li agrada llegir sobre filosofia i història, i li encanta escriure; actualment està treballant en un projecte multimèdia per a nens basat en un conte infantil que ell mateix ha escrit. Naturalment, aquest projecte comporta l'aprenentatge de l'art pictòric per part dels més petits, i en concepte i originalitat, al meu entendre és simplement brillant. Diu que com més sap sobre la vida, més sap sobre pintura. La seva filosofia personal és que totes les arts i les ciències humanes estan interconnectades. Per exemple, un dia parlàvem de cantar òpera, mentre degustàvem un exquisit vi del Penedès. Vaig comentar que massa sovint un cantant comet l'error de començar una cançó amb massa força. Ell va estar d'acord immediatament. "Els pintors no haurien d'utilitzar el blanc i negre en una pintura massa aviat", va dir, fent la connexió entre la pintura i el cant, "perquè no hi ha res més clar ni més fosc que ells. El criteri per interpretar bé una cançó ens serveix per fer una bona pintura. Les regles internes són les mateixes per a totes les activitats artístiques". Sovint hem parlat del gran do que rep tot pintor, un regal que es dóna gratuïtament, que no es guanya, el do de poder pintar. Plenament conscient d'aquest regal, treballa amb el principi ètic que és responsabilitat de tot artista retribuir a la societat. Gabriel ho ha fet, diverses vegades. L'Ajuntament de Barcelona ha reconegut la seva contribució als programes d'educació viària infantil, i la Creu Roja Espanyola el va felicitar per una meravellosa sèrie de dibuixos que va realitzar als disset anys per ensenyar a donar correctament els primers auxilis. Un pintor realista Wilhelm Worringer va definir l'art abstracte com característic de les cultures germànica i del nord d'Europa, desenvolupat en un ambient hostil. La pintura figurativa, en canvi, pertany a les civilitzacions mediterrànies clàssiques, i significa una identificació amb els elements i objectes de l'entorn. Ben clarament, Picart és un pintor figuratiu. Va néixer a la costa nord-oest de la Mediterrània, un entorn bell i amable: "Com podria negar-me a intentar reflectir en les meves pintures les coses boniques que m'envolten?" em va comentar una vegada mentre viatjàvem per la Costa Brava, la bonica costa a nord de Barcelona. A conseqüència de viure en un lloc dissenyat fa cent anys, Gabriel va desenvolupar un profund interès per tot el que pertany a l'estètica del període fi de siècle. D'especial interès per a ell és el període comprès entre mitjans de segle XIX i principis el XX. "Em considero dins de la tradició de pintors com Alma-Tadema, Bonnat, Leighton, Gerome, Bouguereau, Sargent, Fortuny i Water-House. És lamentable que tots ells hagin estat ignorats pels crítics moderns, els qui desdenyosament han relegat als artistes figuratius a la categoria de merament decoratius. Per descomptat, això està canviant ràpidament amb el ressorgiment actual de la figuració realista. Però una cosa és molt certa sobre aquests artistes esmentats: en la tècnica del dibuix i la pintura eren insuperables". No obstant això, la principal influència en el seu amor per l'art figuratiu com a interpretació realista és el concepte de Comunicació. "Els antics egipcis utilitzaven la mateixa paraula Sesh per anomenar Pintar i Escriure, ja que per a ells les ambdues coses eren el mateix: Comunicar. Això és així també per a mi". I de tots els llenguatges pictòrics, el Realisme, inclòs el Surrealisme, és la millor forma de comunicació per a Gabriel. Encara que pinta de manera realista, Gabriel respecta totes les formes de pintura. Creu que el Realisme pot i ha de saber aprofitar tots els altres "ismes" de l'art. La pintura realista es beneficia de qualsevol avenç realitzat en formes d'expressió no representatives. "Això és cert", argumenta Picart, "ja sigui que estiguem parlant d'abstracció geomètrica o Impressionisme, per exemple. De l'Abstracció Geomètrica, el Realisme es pot beneficiar del que l'abstracció ha après sobre la composició. De l'impressionisme, les pintures realistes es beneficien de la influència que l'impressionisme ha proporcionat en la relació entre la llum ambiental i el color local dels subjectes, i com les línies entre els dos sovint es difuminen. Això fa possible un tractament més precís de la llum. i com a conseqüència paradoxal, pintar de manera més realista encara". Si bé el seu treball és figuratiu realista, no és fotogràfic. Totes les seves pintures són d'un estil purament realista, però no hiperrealista, i la imitació de la realitat és tan sols aparent. Per Gabriel, aquí és on rau la veritable màgia de la pintura. Picart captura la forma en què la llum natural revela detalls que l'ull inexpert no percep. La seva intenció és fer que l'espectador s'aturi a observar les diferents parts que configuren el tot, però sense competir amb ell. "En particular, m'encanta pintar detalls", diu. "No obstant això, mai han de representar-se amb tanta precisió que distreguin a l'espectador del focus principal d'una pintura. Els detalls han de secundar als elements principals d'una composició pictòrica, no competir amb ells". S'esforça per aconseguir un equilibri entre la línia, el color i la textura, en aquest ordre d'importància. La línia, o dibuix, és el pilar principal que sustenta la seva obra pictòrica, és la seva arquitectura. Gabriel és un dibuixant consumat (tornem a la seva formació com a il·lustrador) i la seva línia és sempre personal. El seu dibuix i la seva interpretació creen una nova realitat en comptes de recrear la ja existent. No busca imitar. Més aviat, busca reproduir el que veu en un nivell superior. Picart prefereix utilitzar colors forts i contrastants; li agrada l'ombreig subtil (observeu els seus tons de pell). "A vegades m'agrada fer servir colors gairebé primaris. Però no pretenc que dominin el quadre, com passa massa sovint en la pintura figurativa contemporània". Pel que fa a la textura, li agrada deixar les seves pinzellades clarament visibles, de vegades aplicades sòlidament amb una espàtula. Treballa a la manera lenta dels vells mestres, tan poc comuna en l'escena pictòrica actual. "M'encanta l'addició d'impastos molt gruixuts sempre que sigui possible, però només quan sigui possible, en cas contrari l'ús d'empastaments esdevé un truc barat que s'utilitza per enganyar el públic, fent-li creure que una pintura és important. De fet, massa pintura pot malbaratà una de les qualitats més importants dels olis: la seva transparència. Els antics mestres solien afegir fines capes d'olis transparents per donar la il·lusió de profunditat i de llum".  Els col·leccionistes se senten atrets per la tècnica de Picart de pintar sobre panell de fusta en lloc de sobre tela. La pintura sobre fusta té una llarga i venerable tradició, molt més antiga que la pintura sobre llenç. "La veritat és que he pintat moltes obres sobre tela", diu, "i és un excel·lent suport per als olis. Però el panell em permet fer més feina preliminar, i sempre es veu pla i rígid, a diferència de la tela, la qual ha de ser tensada de tant en tant". Picart és un pintor d'estudi. Les seves obres són massa laborioses per a ser executades "en plein aire". La llum natural canvia molt ràpidament, i això vol dir que és impossible treballar en la mateixa pintura durant un període de temps prolongat. "Pintors com Renoir, molt concernits per la llum natural, van fer algunes de les seves pintures més famoses d'aquesta manera", observa Gabriel. A més, hi ha un benefici addicional: en treballar en el seu estudi, allibera la seva imaginació de la tirania del moment, i permet que les seves impressions i records personals impregnin les seves eleccions de composició i color. Aquest és un procés inconscient que permet una idealització del seu tema, una idealització que és idiosincràticament personal. Temàtica pictòrica Picart està interessat a pintar una varietat de temes, encara que inicialment es va donar a conèixer per les seves imatges de paisatges urbans de Barcelona i escenes romàntiques de la pintoresca Venècia. "M'encanta pintar façanes de Barcelona, les quals són conegudes a tot el món", diu. Les petites botigues que li encanta pintar són un contrapunt als edificis contemporanis, que són qualsevol cosa menys d'escala humana. "Al voltant d'aquestes botigues hi ha una mena de 'àgora' moderna on la gent pot reunir-se i socialitzar. En la meva pintura de façanes, vull que l'espectador pugui (gairebé) entrar". No busca ser original en nom de la simple originalitat, un tret que sent que és massa comú en gran part de l'art contemporani. Pinta el que li ve de gust pintar. De vegades, això significa pintar el mateix tema més d'una vegada. Quan repeteix un tema la seva intenció és aprendre i millorar, no copiar un quadre anterior perquè hagi tingut èxit. "Simplement no puc", proclama. "La meva idea de l'infern dels pintors és repetir una vegada i una altra el mateix quadre". En canvi, la repetició del tema és per a ell un desafiament tècnic i conceptual. Venècia és un dels temes més recurrents en la pintura de paisatges i façanes. Diu: "M'encanta pintar Venècia. Tot el que un pintor pot somiar en un tema pictòric es troba allà. Primer la línia, les fascinants i diferents línies de la seva arquitectura, els ornamentats edificis barrocs i els palaus renaixentistes, l'estil gòtic barrejat amb cúpules orientals... En segon lloc, el color: façanes de tots els colors, un al costat de l'altra, en meravellosa competència entre elles; colors pàl·lids i saturats junts. I en tercer lloc, la textura: el lloc perfecte per aplicar gruixuts impastos! Les capes de pintura vella es superposen entre si, esquerdant-se per fer clarament visibles els humils maons, els quals al seu torn contrasten dramàticament amb els rics marbres amb els quals han estat juxtaposats. I tot això multiplicat sense fi, ja que l'aigua reflecteix i distorsiona les línies arquitectòniques, fa que els colors brillin encara més, i les rugoses textures contrasten amb la seva superfície llisa i vidriosa".  Després de dècades d'abandonament i burla, la pintura de figura humana torna a ser respectada i demandada. Al llarg de la major part del segle passat, la figura humana es va transformar mitjançant l'abstracció o la distorsió. La pintura figurativa clàssica va ser pejorativament descartada, titllada d'acadèmica o decorativa sense remei. El dibuix ja no es considerava essencial per a l'obra d'un geni (molts passaven per alt que Picasso era un mestre dibuixant!). De fet, és un secret a veus que en els últims cinquanta anys el dibuix ha deixat d'ensenyar-se en la majoria de les acadèmies d'art. Per tant, l'habilitat de Picart per dibuixar és rara. Com és habitual en ell, es posiciona usant la música: "Els músics m'han dit que la dificultat de la interpretació de Mozart és que la seva música és absolutament transparent, i que qualsevol petit error en l'execució és fàcilment detectable. El mateix passa amb la realització de pintures realistes, ja que també són absolutament transparents per a l'espectador. Així, quan aquestes inclouen la figura humana, el repte més difícil que la pintura ens planteja, el camí cap a l'èxit es torna molt exigent. La figura humana es troba al cim de l'art. Per això, per a qualsevol artista que vulgui avançar en la seva tècnica és imprescindible afrontar aquest repte". La bella esposa de Picart, Rosa, sovint li serveix de model. "La bellesa de Rosa té una qualitat que m'estimo molt com pintor. Els seus trets, com els de les models d'Alma-Tadema (també la seva esposa moltes vegades) o les de Water-House, tendeixen més a un ideal acadèmic que als contorns i formes específics d'una persona en particular. Aconseguir aquest ideal acadèmic és un èxit sublim, perquè significa que he pogut escapar del parany dels pintors figuratius: fer que la pintura del model sembli un retrat del model". Al paradís de Menorca, Gabriel va fer posar a la Rosa per crear una dinàmica sèrie de pintures figuratives "minimalistes" que han guanyat elogis per la seva claredat de llum i senzillesa de composició. "Quan vaig visitar Menorca per primer cop, no vaig poder resistir la temptació de fer una sèrie de quadres basats en els seus detalls arquitectònics com a fons, sobre els quals vaig fer posar a la Rosa". Sempre li dóna molta importància als detalls pictòrics: "No m'agraden els fons completament acolorits i sense forma que fan que les figures semblin estar en una mena de llimb psicodèlic", bromeja. Binibeca és el nom del poble de Menorca on ha realitzat la major part dels seus esbossos. És un petit poble de pescadors ple de l'encant del vell món. "Les seves formes ondulades i singulars em recorden a les de Gaudí", explica Gabriel, "excepte que són més simples i més blanques. De fet, les cases són completament blanques". Les corbes dels elements arquitectònics de Binibeca donen un moviment a la composició que Gabriel troba interessant. Les seves pintures 'minimalistes' són molt sol·licitades. Això reflecteix el renovat interès per la simplicitat en la pintura figurativa. A més, les seves pintures menorquines són un homenatge a la dona mediterrània. La pell bronzejada de les seves figures, de vegades a l'ombra per enfosquir-la encara més, les fa semblar veritables estàtues vives de bronze quan són contraposades amb les blanques parets. Ens recorden a les dones cordoveses pintades per Romero de Torres. El galerista Rowland Weinstein li va demanar que pintés dones amb el famós Mantó de Manila, els bells mantons de colors que s'han convertit en emblemàtics de l'elegància femenina a Espanya. Això va representar un nou repte per a Gabriel. "Per ser honest, mai vaig pensar a fer una obra amb un Mantó de Manila. No obstant això, quan Rowland em va preguntar si estaria disposat a fer alguns per la seva galeria a San Francisco, em va encantar la proposta perquè aquest tipus de pintures són un clàssic en la figuració espanyola". Picart també ha afegit les natures mortes al seu repertori. "L'avantatge del bodegó és que tinc el control total. No depenc d'una maqueta, ni d'un bell paisatge. Trio els objectes a pintar i els col·loco on els necessito. També decideixo l'il·luminació. Jo ho creo tot, és francament divertit". Alguns han observat que "no importa el que Picart pinti, és un bodegó". Gabriel està totalment d'acord. Aquesta observació explica l'aspecte únic de tot el seu treball, independentment de la temàtica. Gabriel atribueix això a l'enorme influència que l'arquitectura (de nou Gaudí!) Ha tingut en la seva carrera pictòrica. L'obliga a organitzar línies i formes en esquemes arquitectònics. Des de petits fruits fins a figures humanes o vaixells, des de les façanes dels edificis fins als canals de Venècia, Gabriel segueix, gairebé per art de màgia, les pautes geomètriques invisibles que donen com a resultat l'harmonia. Totes les seves pintures comparteixen una qualitat comuna, no importa el tema. En un segle, les pintures de Picart seguiran semblant contemporànies. Les pintures de Gabriel van més enllà de les tendències i els estils de pintura populars en l'actualitat. No pretén que els seus quadres estiguin de moda, encara que són extremadament elegants. La seva aspiració és que suportin bé el pas del temps. Per això, un quadre de Picart és un clàssic. Epíleg Picart és un artista a tenir en compte. El seu treball està destinat a col·leccions de museus.Les seves pintures són laborioses i per tant la seva producció és escassa, cosa que significa que poques galeries poden comptar amb obres originals. Les seves obres han merescut un especial interès per part d'importants crítics i col·leccionistes, i es troben en exposició permanent en algunes de les galeries més importants dels Estats Units, on pengen al costat de gegants del pinzell com Chagall, Miró, Dalí i Picasso, i de primeres figures de la pintura actual. A l'Anderson Galleries en particular, les seves obres han estat exposades al costat de les de Bouguereau, un dels grans herois pictòrics d'en Gabriel. Això és un tribut a la seva excepcional talent. Herb Spiers — Nova York, octubre del 2000.   Doctor en Filosofia i merchant d'art durant tres dècades, Herb Spiers (1945-2011) va publicar numbrosos escrits relacionats amb el món de l'art. És coautor de la declaració "We Demand (Nosaltres Exigim)", presentada a la primera manifestació pública al Canadà del moviment d'alliberament LGTB. Tanmateix, Herb Spiers va ser membre fundador d'ACT UP, Nova York, i del diari d'alliberament LGTB 'The Body politic', per al qual va escriure ressenyes i articles.   (*) "Aquest llibre va ser publicat en 2001, només cinc anys després de començar la meva carrera com a pintor artístic. Encara que algunes de les meves declaracions i opinions haurien de ser matisades avui en dia, o fins i tot revisades, penso que aquest text del meu gran amic i representant Herb Spiers és un excel·lent testimoni de la meva feina fins aquell moment, així com de la meva persona." - Gabriel Picart